Jaciment arqueològic del despoblat de Santa Creu de Llagunes
Autoguia
El jaciment més gran en alçada descobert fins ara, amb restes de presència humana des de la prehistòria, edat mitjana i Guerra Civil.
Aquesta autoguia us facilitarà la visita i us aportarà la informació necessària per poder entendre el que us envolta, gràcies a les excavacions i posteriors estudis dels diferents arqueòlegs i historiadors que hi han treballat. Per que cal tenir molt present que no tenim cap document escrit on es faci referència a aquest indret.
Benvinguts/des al Jaciment arqueològic del despoblat de Santa Creu de Llagunes. El jaciment més gran en alçada descobert fins ara, amb restes de presència humana des de la prehistòria, edat mitjana i Guerra Civil. Es un punt estratègic amb molt bones vistes de la Vall de Siarb, del Pallars Sobirà, Pallars Jussà, i fins hi tot de la Ribagorça que podreu gaudir mentre descobriu aquest indret.
Instruccions
Les instruccions són molt senzilles, cal anar seguir el recorregut segons el mapa, on trobareu els punts indicats amb el seu número corresponent. És l’itinerari més lògic, però vosaltres el podeu realitzar lliurement segons el vostre interès, perquè el recorregut plantejat va intercalant diverses èpoques històriques.
En la majoria dels punts d’interès hi trobareu un plafó informatiu que us indicarà on us trobeu, i sabreu quin apartat de la visita autoguiada consultar. En d’altres punts d’interès més recents o de nova excavació no hi haurà el plafó però amb el mapa us serà fàcil de identificar.
Informació bàsica del jaciment
La tipologia del jaciment és un vilatge medieval defensiu. Amb una planta quasi rectangular, és una vila closa, un vilatge medieval fortificat, on els habitatges es fonen amb els murs, aprofitant l’espai alçat de la formació rocosa del Tossal.
|
Cronologia |
Dimensions |
|---|---|
|
Neolític, de 5600 a 2000 a. c. |
Superfície total del jaciment: 4520 m2 |
|
Edat de Bronze, 1500 a 1.100 a. c. |
Perímetre total del jaciment: 270 m |
|
Edat Mitjana: segles X- XIV. |
Superfície total del despoblat: 2.500 m2 |
|
Edat Contemporània: Guerra Cívil 1938 |
Perímetre total del despoblat: 194 m |
L’assentament prehistòric
Durant les primeres campanyes es va fer evident la presència abundant de material prehistòric (ceràmica, indústria lítica i pedres de molí barquiformes), i sobretot la troballa del sílex. Ens porten a la conclusió que hi va ha ver assentaments en la prehistòria de caràcter temporal o estable. .
El vilatge medieval
En un moment indeterminat que caldria situar provisionalment al voltants dels segles X i XI, es detecta la presencia d’un vilatge que ocupa tota la superfície del tossal. D’aquesta manera podem identificar amb claredat la seva darrera fase d’ocupació i els seu moment d’abandó, a finals del SXIII. Tot i que és molt possible la seva utilització per part de pastors i altres persones transitòriament en els següents segles.
La Guerra Civil
L’indret és ocupat com a lloc d’atrinxerament puntual de les tropes republicanes. Esdevé un punt estratègic i de control visual immillorables de la vall i voltants. Es va trobar alguna construcció feta amb pedra seca, a manera de garites o refugis. Així com a nius de metralladores situats en diferents punts dominants del tossal i dins els fossats, no identificats actualment.
El nom de Santa Creu de Llagunes, es un indicatiu que s’ha utilitzat a posteriori, i fa referència al nom del Tossal on està situat. No disposem de referències documentals que es puguin associar directament. Les mencions documentals conegudes que ens parlen de l’antiga Vall de Siarb, són l’acta de consagració i dotació de la catedral de La Seu d’Urgell, del segle XI, i la Canònica de la mateixa seu del 1010. Fa referència a les parròquies de Sant Sadurní a la vila de Siarb, Llagunes i Serbans en mans dels vescomtes de Pallars; apareixent els 8 pobles que configuren la vall a l’actualitat, deixant a discernir sense proves clares que el jaciment podria haver estat la Vila de Siarb.
El topònim de Siarb original prové de la unió de dues arrels antigues que significaven «el camí de les guineus» (o camí dels rabassuts/bens). En el basc antic, l’element axari o azari feia referència a la guineu, i bide o bi feia referència al camí o pas. Amb els segles i la llatinització de la zona, el nom va anar evolucionant fonèticament fins a fixar-se com a Siarb. Té molt de sentit geogràfic, ja que la Vall de Siarb ha estat històricament una zona de pas obligada, i també ha estat un lloc on el comerç de pells de guineus va ser important.
El despoblat ocupa tota l’esplanada del cim del Tossal de la Santa Creu, a 1628 mts d’alçada, a la Vall de Siarb, dins la Comarca del Pallars Sobirà. Aquest tossal es troba a la part final del contrafort meridional del Pic de l’Orri (2439mts). A sud es troba delimitat per la ctra. N260 de Sort a la Seu d’Urgell. A l’oest limita amb antics camps de pastures amb visió al fons de vall, de la Noguera Pallaresa. A nord per un antiga barrancada i a l’est pel una esplanada, actual àrea de descans, punt d’accés. Sens dubte es tracta d’un punt estratègic.
La terra vermella que trepitgem es van originar per la sedimentació de materials durant els períodes Permià i Triàsic, fa entre 299 i 201 milions d’anys, en un entorn geològic dominat per planes i nombrosos rius, i deu el seu color a la presència d’òxids de ferro (com l’hematites) Durant el Permià, el paisatge inicial estava caracteritzat per ventalls al·luvials i fortes avingudes torrencials que van dipositar còdols grollers, graves i sorres, donant lloc a conglomerats i bretxes. Això va evolucionar cap a una plana fluvial molt més tranquil·la, amb rius meandriformes i boscos frondosos on habitaven rèptils primitius. La transició cap al Triàsic ve marcada per un paquet d’argiles i llims que delata un període de gran aridesa i sense cursos d’aigua. Ja en el Triàsic Inferior-Mitjà, a la part alta de la vall de Siarb, l’activitat fluvial va retornar. Els rius transportaven sorres a la llera i argiles i llims en suspensió. Sovint, l’acumulació de sorra colmatava els canals, provocant desbordaments i el desviament del curs del riu, deixant com a testimoni lleres abandonades farcides de sorra. Al llarg de milions d’anys, el soterrament d’aquests sediments a milers de metres de profunditat els va compactar i transformar en gres. Posteriorment, l’orogènia pirinenca va plegar i aixecar aquestes estructures i, finalment, l’erosió causada per glaceres i rius les va deixar al descobert, configurant el paisatge actual de la vall.
Entre els segles X i XIII, el Pallars i l’Urgell van viure una profunda transformació marcada per una violenta feudalització i les lluites pel control de la frontera amb l’Islam. En aquest context de forta militarització, la seguretat de la població civil va esdevenir prioritària, com en aquesta fortalesa. Encara no hem pogut identificar si hi va haver tropes regulars, ni tampoc aquí devien vassallatge, a Pallars o a l’Urgell, però està clar que era un enclavament important per als dos comtats. La divisió de l’antic comtat l’any 1011 entre el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà va accentuar la inestabilitat. Davant d’això, el poderós comtat d’Urgell va intervenir estratègicament aliant-se amb el Pallars Jussà. Es van fixar noves fronteres, deixant el Jussà subordinat a les dinasties d’Urgell i Barcelona, cedint-los per pressió política, asfixia econòmica, el control de Vilamur, bastió importantíssim dins el Pallars Sobirà, i que segurament va fer la nostra fortalesa perdes valor estratègic.
Abans d’acabar la visita, cal fer esment a dos fenòmens climàtics que es van donar a l’hemisferi nord, que varen afectar especialment la vida al despoblat, i que coincideixen en cronologia a l’establiment i abandó d’aquest. Es tracten dels coneguts com:
L’ Òptim Climàtic Medieval (c. 900–1300), caracteritzat per un augment de les temperatures mitjanes i un clima estable, va afavorir l’expansió agrícola. La millora en les collites va permetre un creixement demogràfic considerable i l’expansió de la vinya cap a zones altes del Pirineu, com en aquest jaciment. .
I la Petita Edat de Gel (c. 1300–1850), un refredament progressiu provocat per la menor activitat solar (com el Mínim de Maunder) i erupcions volcàniques va capgirar la situació. Es van produir hiverns extremadament freds i estius curts i humits, gelant rius com el que utilitzaven les monges de la Ribalera per netejar la roba fins que una novícia va tornar al convent amb una peça de glaç.
Gran part del material arqueològic procedent de les excavacions correspon al segle XIII i inicis del segle XIV. Quantitativament sobresurten les ceràmiques de cuina d’ús domèstic. La ceràmica és cuita en una atmosfera reductora irregular, Les peces estan modelades amb torneta, amb retocs i acabats a mà, cosa que els confereix una factura tosca i grollera de gruixos considerables.
El tupí es tracta d’un atuell formalment idèntic a l’olla, de cos globular i fons bombat, amb una nansa de cinta en un lateral i un bec pinçat en el costat oposat, també trobem cassoles. Ens manquen, els grans recipients d’emmagatzematge, que serien elaborats amb d’altres tipus de materials, per exemple bots de pell i botes de fusta per als líquids. Anecdòticament han aparegut fragments de ceràmica amb vidrat verd o melat de peces petites per contenir líquids.
Ha estat abundant el material de ferro localitzat, destaquen unes tisores de xollar en un molt bon estat de conservació, tres fulles de ganivet amb l’ànima del mànec, una punta de sageta, dues puntes de venable, unes cames de tisores, una barrina, sivelles circulars, ferradures i gran diversitat de claus, punxes i ganxos. El material de bronze ha estat més escàs. Són significatives, però, les sivelles de cinturó. també guaspes de beina de ganivet decorades. En molt menor nombre, s’han localitzat pedres de molí manual, tant del tipus barquiforme com circular.
L’octubre de 1992, l’Ajuntament de Soriguera va iniciar la valoració patrimonial del poblat medieval per a la seva rehabilitació i obertura al públic.
El 1993 es van fer treballs de neteja i desbrossament que van revelar el perímetre i l’estructura i bàsica del jaciment.
Entre 1994 i 1997, es van dur a terme excavacions arqueològiques que van permetre estudiar diverses habitacions i l’església.
El juny de 1999 es va iniciar la reconstrucció de l’església, finalitzada el maig de 2000. Entre el 2000 i el 2002, es van realitzar intervencions en forma de camps de treball centrades en els fossats i l’accés meridional.
El juliol de 2023, es van reprendre els treballs arqueològics sota la direcció d’Ariadna Vidal Alcaraz. Aquesta campanya es va centrar en la cantonada sud-est. Les següents excavacions del 16 de setembre al 4 d’octubre del 2024 i l’última de l’octubre del 2025 han continuat la investigació d’aquest indret, sobretot donat la troballa del Sílex en aquest espai. Cal tenir en compte que a dia d’avui solament s’ha excavat un 33% del jaciment.
Mapa amb els punts d’interès marcats
PUNT 1: ESPLANADA/FOSSAR
La construcció de fossats en fortificacions d’alta muntanya presentava reptes majúsculs a causa de la topografia escarpada i la duresa del terreny, dominat per la roca viva. A diferència dels castells de la plana, on la terra tova permetia excavar rases, a la muntanya els fossats requerien una ingent feina de picar i fracturar la pedra a cop de cisell, falques de fusta mullada i foc per debilitar l’estrat geològic.
L’objectiu principal d’aquests fossats modificar artificialment l’orografia per anul·lar els avantatges del pendent. Es excavaven en punts molt concrets, sovint aprofitant falles naturals de la muntanya, especialment
als colls o crestes des d’on el relleu ascendia cap a la fortalesa.
D’aquesta manera, tallaven en sec l’únic camí accessible per a l’enemic, impedint l’aproximació de maquinària de setge. A més, el material extret de l’excavació no es desaprofitava, els blocs de pedra s’utilitzaven per
aixecar les muralles adjacents, i en aquest cas les vivendes també, optimitzant l’esforç logístic. La seva gran profunditat i les parets verticals de roca convertien el fossat en una trampa insuperable, convertint-se en
un blanc fàcil per als defensors.
PUNT 2: Bauma
En aquest punt, observant les dues grans roques, sota la muralla de medieval, podeu identificar clarament una bauma, cova, que va ser utilitzada en el període prehistòric. Just damunt d’aquest indret ja dins el recinte emmurallat es va trobar la peça de sílex. La prehistòria als Pirineus catalans demostra que la serralada no va ser una barrera natural, sinó un espai viu, habitat i explotat intensament. Des del Paleolític, comunitats neandertals i d’homínids anteriors recorrien les valls prepirinenques. Durant el Paleolític Superior i el Mesolític, l’estil de vida era nòmada i depredador, centrat en la caça de grans mamífers i la recol·lecció estacional. Els grups humans aprofitaven la xarxa de coves com a refugis temporals i tallers per a fabricar eines lítiques. La gran revolució va arribar amb el Neolític i l’Edat del Bronze. La implantació de l’agricultura i la ramaderia transhumant va permetre la sedentarització i una conquesta progressiva de l’alta muntanya. Troballes com la Cova 338 (Queralbs, Ripollès), situada a 2.235 metres d’altitud, han capgirat la visió tradicional d’aquests espais: fa més de 5.000 anys ja s’hi extreien recursos com la malaquita per a la producció de coure. Així, l’aprofitament del sílex alpí, les pastures d’alçada i la mineria primerenca van consolidar una societat complexa.
PUNT 3: Camí accés despoblat
El camí que esteu seguint actualment, no era l’accés principal al despoblat, recordeu que estava excavat un fossar. El camí sortia del fons de la vall, a cara sud, on es trobava el camí principal de comunicació entre els comtats d’Urgell i Pallars. Aquest discorria en ascens pronunciat en una forma de zig-zag, fins a la pedra gran misteriosa, per fer un gir final cap a la dreta, passant per sota de la muralla fins la porta d’entrada. Els accessos a les fortificacions medievals es dissenyaven minuciosament per frenar els assaltants i exposar-los a la defensa defensiva, transformant l’entrada en el punt més perillós del setge. El recurs més utilitzat era l’accés en colze o en ziga-zaga. Aquest disseny impedia l’ús en línia recta d’ariets per a tombar les portes i obligava els atacants a girar de costat. Com que la majoria de soldats eren dretans i portaven l’escut al braç esquerre, aquest gir forçat deixava el seu flanc dret totalment desprotegit als projectils llançats des de les muralles.
PUNT 4: Entrada despoblat
En el costat de migdia del perímetre clos i perfectament centrada en el mur s’obre el que per ara sembla l’única entrada al recinte. Aquesta dóna accés a un carrer central que articula l’urbanisme del poblat. Aquesta entrada oferia una amplada de poc més del metre i mig i sembla que estava flanquejada, per cada costat, per dues estructures avançades com a possibles contraforts o torres de protecció. Aquest espai encara no ha estat excavat en la seva totalitat, de manera que en desconeixem les característiques externes i les possibles estructures defensives o fins i tot la presència de petits fossats o rases. Des del portal d’entrada s’accedia a l’interior del poblat, que era articulat per un carrer principal de traçat irregular, que creuava longitudinalment i fent alguns girs tot el recinte edificat, seguint un eix de sud a nord. L’excavació d’una part d’aquest carrer ha permès constatar l’absència d’enllosats.
PUNT 5: Primera vivenda
Les cases es configuren amb una planta rectangular irregular, oberta al carrer, de distribució senzilla en tres o quatre estances: un possible corral per al bestiar menut al costat de la porta d’entrada, que pot tenir accés independent. Una estança interior com a magatzem, tal vegada de llenya i aliments, i al final o centrant l’edificació, tenim la cambra principal on s’emplaça la llar de foc. En els dos casos, la llar de foc és sempre central i està feta de lloses als laterals i a la solera. En algun cas es documenta un petit forn de pa, que pot estar encastat en una banqueta angular. En aquesta estança del foc s’hi concentrava la vida familiar i la privacitat era totalment compartida per tot el grup. Aquestes cases estan obrades amb murs de pedra seca lligats amb fang i pedruscall a l’interior. Els paviments mínimament elaborats tan sols es localitzen a les estances principals i són fets d’argila trepitjada i endurida, d’escassa potència. Així mateix, es constata, l’existència d’un tipus de coberta feta amb lloses planes, lligades i recobertes amb argila i brancatge, i aguantades amb bigues disposades a un sol pendent. En tota la superfície d’assentament del vilatge, tant a les parts excavades com a les que no, no s’hi ha localitzat cap fragment de teula. Com a hipòtesi, s’ha calculat un nombre estimat d’entre 7 i 10 cases. Les característiques de deposició i dispersió del material arqueològic localitzat en els nivells d’amortització de les estances denoten un abandó intencionat dels habitatges
PUNT 6: Segona vivenda
Es tracta d’una casa de planta rectangular, amb quatre espais diferenciats.
L’espai A correspon a la gran sala d’entrada de planta quadrada, amb una porta ampla amb llindar monolític de pedra situada en el seu angle sud-oest, just a tocar un gran bloc de roca natural. En una de les parets perimetrals de l’espai s’identificà un petit forat i en el seu interior es va localitzar un setrill de ceràmica oxidant i coberta exterior amb vidrat melat. En aquest espai no es detectà cap tipus de paviment, per aquest motiu es pensa en una funció com a petit corral , o un magatzem.
L’espai B correspon a una petita habitació central que dóna a un passadís o espai de circulació. Presenta una porta amb llindar, fet mitjançant una llosa col·locada plana.
L’espai C s’identifica com l’estança principal, de planta rectangular amb una obertura d’entrada al costat sud-oest que comunica amb el passadís de circulació (Espai D).
PUNT 7: Descobriment sílex
Punt molt important per a la cronologia del jaciment, aquí destaca la recuperació d’un nucli laminar de sílex. No és el primer cop que es documenten materials prehistòrics fora de context en aquest jaciment, deixant entreveure una ocupació del turó prèvia al poblat medieval avui dia conservat, però aquest nucli en particular destaca perquè és probable que sigui d’època neolítica o fins i tot finals del paleolític. Fins ara les restes prehistòriques recuperades en aquest jaciment tenien una cronologia de bronze mig-final, per tant, en cas de confirmar-se la cronologia d’aquest nucli, l’ocupació del turó seria aproximadament d’uns dos mil anys abans del que es pensava.
PUNT 8: Corral
A l’interior del poblat i enmig dels habitatges s’hi localitzen, almenys, dues probables cledes o grans corrals, segurament de caràcter o ús comunal, per guardar-hi els ramats al cap del dia. Aquestes cledes són de planta rectangular i estan obrades amb murs de pedra seca i presenten unes dimensions considerables. Aquest corral, presenta una estructura més complexa, amb una avantsala i una segona estança al darrere.
Una gran presència de material arqueològic vinculat al món ramader i en especial a l’obtenció i al filat de la llana, com ara, unes tisores de xollar i diverses fusaioles per filar, juntament amb l’existència de dos grans corrals a l’interior del poblat, permeten parlar d’una certa activitat ramadera a l’assentament, una activitat preponderant en les comunitats pirinenques, i en especial la de bestiar oví, sense menystenir l’agricultura. Cal tenir en consideració que el jaciment s’alça al costat d’una de les cabaneres més antigues del Pirineu.
PUNT 9: Església
És l’únic edifici reconstruït de tot el jaciment, i conté els elements constructius característics d’altres temples d’aquesta zona pirinenca: petites naus de planta rectangular amb absis semicircular, amb la porta oberta en el mur de migdia, i que hom acostuma a datar dins els segles XI-XII. D’aquesta manera, i pel que fa a la construcció de l’església, la seva posició marginal i la superposició a estructures preexistents denoten una instal·lació tardana dins l’urbanisme i l’estructuració del poblat, fins hi tot posterior a la torre annexa.
A l’interior de la nau es localitzaren dues banquetes que es recolzaven als murs laterals, També la singularitat dels dos bancs de pedra en longitudinal a les parets laterals, que poden indicar que el recinte també era utilitzat per a usos socials. Eren fetes amb pedres i lloses barrejades amb terra. En aquest espai és on s’aixeca la base de suport de la mesa de l’altar, que és de planta rectangular. En aquesta capa s’hi localitzà una moneda francesa, un double tournois de Philippe IV (1285-1314), i una petita llàntia de cassoleta de bronze, amb uns petits forats a la vora per tal de ser penjada. Així mateix, davant mateix de la porta d’entrada a l’església, i sota una gran llosa es va localitzar una clau de ferro de porta.
PUNT 10: Torre
En el sector més dominant de l’assentament, situat a l’extrem nord-est i al costat de la petita església, s’hi va alçar una torre circular que va trencar i escapçar el parament de l’angle de la muralla precedent. La seva funció seria principalment de torre de vigilància, ja que des d’on està emplaçada es disposa d’un immillorable domini visual que permet el control de tota la vall, però cal ressaltar que és posterior a la construcció del poblat i el seu perímetre murat. Aquest tipus de torres circulars, amb multitud d’exemples escampats per tota la comarca, han estat datats vers els segles X-XI.
PUNT 11: Torre semicircular i nova excavació
Ens apareix la que podria ser la quarta torre del conjunt, també semicircular posterior a la construcció del mur, es possible que les necessitats defensives augmentessin amb el temps, segons els conflictes inherents en la zona. També trobem una excavació realitzada en els últims treballs durant l’octubre del 2025, no hem tingut temps suficient per poder identificar i argumentar del que es tracta, es va excavar aquí dins la intenció de trobar cisternes o pous que els vilatans utilitzessin per emmagatzemar l’aigua, de pluja o la que portaven del barranc de la part nord del despoblat.
PUNT 12: Gran pedra
Restes d’una antiga bauma, amb fins hi tot una petit mur de pedra a la banda nord, per tal de protegir-se del vent fred. Aquí també es van trobar moltes restes de ceràmica trencada, ossos i altres deixalles de la època, devia ser de les primeres edificacions a ésser abandonades.
Tot i la forma de la pedra que dona molt de joc a la imaginació, no s’extreuen conclusions de possible tòtem o pedra sagrada, cada visitant dona la seva opinió.
Del que si que tenim referencia és d’un antiga gran llosa d’arenisca de forma antropomorfa de 2mts d’alt i 40 cm de gruix, que es trobava just al Port del Cantò, vegeu la foto, que per desgracia no s’ha pogut estudiar per que durant la construcció de la carretera uns insensats van aprofitar dinamita sobrant per fer-lo explotar, sense saber tot el coneixement que es va perdre.
Bibliografia / Il·lustracions / Fotografies
ROIG DEULOFEU, Albert – ROIG BUXO, Jordi (1998). Memòria de la intervenció arqueològica al poblat medieval de Sta. Creu de Llagunes (Soriguera, Pallars Sobirà), campanya agost 1994. Barcelona, març de 1998.
ROIG BUXO, Jordi (1999). Memòria de la intervenció arqueològica al poblat medieval de Sta. Creu de Llagunes (Soriguera, Pallars Sobirà), campanya agost 1996. Barcelona Gener de 1999.
VIDAL ALCARAZ, Ariadna (2024) Memòria de la intervenció arqueològica al despoblat de Santa Creu de Llagunes (Soriguera, Pallars Sobirà). Manresa, gener de 2024.
VIDAL ALCARAZ, Ariadna (2024) Informe preliminar de la intervenció arqueològica al despoblat de Santa Creu De Llagunes (Soriguera, Pallars Sobirà). Manresa, desembre de 2024.
HURTADO, Mar
GAAM, Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya
