Búnquers del tossal de Sant Joan de Vilamur

Autoguia

Espai on es continua excavant i treballant per al seu condicionament. A destacar les recreacions històriques que s’hi realitzen anualment.

Aquesta autoguia us facilitarà la visita i us aportarà la informació necessària per poder entendre el que us envolta, gràcies a les excavacions i posteriors estudis dels diferents arqueòlegs i historiadors que hi han treballat. Com no també podreu indagar després vosaltres en la bibliografia que fa referència a aquest indret.

Benvinguts/des a les fortificacions i búnquers del tossal de Sant Joan de Vilamur a 1320mts d’altitud. Construït en plena Guerra Civil per les tropes franquistes, formen un dels conjunts defensius més ben conservats del Pirineu. És un espai on es continua excavant i treballant per al seu condicionament. A destacar les recreacions històriques que s’hi realitzen anualment.

Instruccions

Les instruccions són molt senzilles, cal anar seguir el recorregut segons el mapa, on trobareu els punts indicats amb el seu número corresponent. És l’itinerari més lògic, però vosaltres el podeu realitzar lliurement segons el vostre interès.

Localització

L’espai està situat en el tossal de San Joan de Vilamur (1320mts), un enclavament a 500 mts al sud-est del poble de Vilamur. S’hi pot accedir per carretera no asfaltada o per un sender des del mateix poble, uns 20 minuts. La recomanació es aparcar en el poble, que també mereix una visita i realitzar la visita a peu des d’allí.

Informació bàsica de l’espai Centre de resistència Recorregut Més informació Bibliografia

Informació bàsica de l’espai

Es tracta de un conjunt defensiu de la Guerra Civil (1936-1939), construït per l’exèrcit franquista aprofitant l’espai alçat de la formació rocosa del Tossal.

El centre de resistència de Vilamur, juntament amb diferents posicions que per un costat pujaven pel nord-est fins al Bony del Peço i a les Collades; i que per l’altre, cap a l’oest enllaçaven amb les del Serrat del Vinagre i Tornafort, controlava qualsevol incursió republicana provinent del port del Cantó.

El complex defensiu que ens ha arribat estava format per 9 casamates i diferents parapets enllaçats per una xarxa de trinxeres. Els búnquers van ser construïts a base de pedres lligades amb morter i d’encofrats a partir d’estructures de fusta. Disposaven de xemeneia per protegir-se del fred a l’hivern i d’espitlleres orientades a tots els costats per al foc de fuselleria, sent algunes d’elles aptes també per a metralladores. A més, tota la posició estava envoltada de filferrades.

El centre de resistència de vilamur

L’estructura triangular del complex, format al seu torn per tres posicions organitzades cadascuna de les quals a partir de tres búnquers que dibuixen també un triangle. D’aquesta manera s’aconsegueixen dos objectius: un que cadascuna de les posicions té espitlleres en totes direccions, de manera que els defensors poden obrir foc o defensar-se des de tots els costats, vingui per on vingui l’enemic, i l’altre objectiu és que en cas d’un atac, la posició sempre té dos punts de defensa frontal i un per l’esquena, cosa que també dificulta les maniobres evolvents que l’enemic pugui dur a terme per prendre la posició. Normalment, el conjunt que quedava més enrere de la línia de front era el que albergava el lloc de comandament de cada secció.

Les unitats que van cobrir aquest complex eren companyies (85-100 homes), i de batalló (entre 550 i 700 homes) per al sector Vilamur – Collades. Aquestes s’anaven rellevant, normalment cada 20 dies, entre posicions de primera i segona línia i la rereguarda per descansar.

El dia 2 de novembre de 1938 l’aviació republicana va bombardejar la carretera de Vilamur, causant 6 ferits franquistes. Més enllà d’aquest fet i d’alguns tirotejos i canonades puntuals, aquesta part del front va ser en tot moment força tranquil·la.

Mapa amb els punts d’interès marcats

1	Refugi actiu per a fusellers	2	Refug actiu per a fusellers
3	Refugi actiu per a metralladores	4	Pou de tirador
5	Trinxera	6	Refugi actiu per a fusellers
7	Polvorí	8	Refugi actiu per a metralladores
9	Parapet amb espitlleres	10	Refugi actiu per a fusellers

Tipologia de les construccions

Refugi actiu per a fusellers. Bunquer

També anomenats casamates, fortins, refugis actius o nius de metralladores, encara que no tots estaven preparats per a poder-hi allotjar aquestes màquines. De fet, dels 6 búnquers que a dia d’avui s’han pogut documentar al centre de resistència de Vilamur, només tres estan preparats per a disposar-hi una metralladora. Aquests s’identifiquen perquè alguna de les seves espitlleres és molt més ampla per tal que la màquina pugui tenir un ampli camp de visió i de tir, de fins a 180º. La resta d’espitlleres estaven preparades per a fuselleria i també per a fusells metralladors.

Els búnquers van ser construïts a base de pedres lligades amb morter o bé mitjançant encofrats a partir d’estructures de fusta, amb murs d’un metre d’amplada. Dels encofrats només se’n conserven algunes espitlleres i les marques, a mode de negatiu, sobre les parets de ciment. Totes aquestes construccions tenien la coberta de formigó armat bastida sobre troncs.

En tot aquest procés de construcció cal destacar tot el sistema de drenatge i evacuació d’aigües que encara es pot apreciar en alguns dels parapets del tossal, malgrat que 80 anys després del conflicte la majoria d’aquests elements es troben colmatats de sediments i són pràcticament imperceptibles.

Una darrera fase en la posada a punt d’aquestes fortificacions era el camuflatge per tal de poder restar invisibles a l’aviació i també dificultar l’acció de l’artilleria i la infanteria enemiga. Aquestes posicions estaven pensades per allotjar un escamot o pelotó, que constava d’entre 8 i 10 efectius.

Trinxeres

Les trinxeres d’aquest complex defensiu actuaven bàsicament com a via de comunicació entre les diferents construccions i parapets sense ser exposat al foc enemic, tot i que si era necessari també podien ser utilitzades com a parapets des d’on els soldats podien disparar. El seu traçat en forma de ziga-zaga era per oferir encara una major protecció en cas de caure alguna bomba o projectil, ja que d’aquesta manera la metralla té menys recorregut que si la trinxera fos recta.

La seva profunditat solia ser d’un metre i mig, i l’arena i pedres extretes de l’excavació de la rasa s’aprofitaven per omplir sacs que es posaven al davant d’aquesta, de manera que s’aconseguia una major profunditat, podent arribar als dos metres, i per tant també una major protecció.

Tot i que avui dia encara es poden resseguir alguns trams de trinxeres, sembla evident que en el moment de la guerra hi havia una xarxa de trinxeres i parapets molt més extensa que comunicava els dos turons fortificats i el poble de Vilamur, que també estava fortificat. El necessari moviment de terres per arreglar els camps i poder menjar va esborrar bona part d’aquestes rases i qui sap si també altres elements defensius.

Parapets

Construïts a partir de pedra i morter, acabaven de tancar el complex defensiu, i la seva finalitat era tant de guaita com defensiva, perquè tots disposen d’espitlleres. Gràcies a les campanyes arqueològiques que es van dur a terme en aquest indret els anys 2008 i 2009, es pot veure el sistema d’evacuació i drenatge d’aigües.

Pou de tirador

Un pou de tirador és un espai que sobresurt de la trinxera des del qual un o dos soldats tenen un bon camp de visió i de tir per complir les funcions de vigia o de defensa. En aquest cas, sembla ser que la finalitat del pou, situat fora del complex, era més aviat la de tenir una millor visió i control del barranc que el que hi havia des dels búnquers i parapets.

Polvorí

Situat al centre de la posició i sota una pedra de grans dimensions, s’hi va excavar una mena de cova possiblement per a guardar-hi de manera segura la munició.

Piquetes i filat espinòs

Cal tenir en compte que tota la posició estava envoltada de diverses fileres de filferrades, que eren piquetes de ferro o de fusta clavades a terra i unides entre si mitjançant un filat espinós a manera de barrera. Tot i la seva senzillesa, aquests elements esdevenien un obstacle que alentia i dificultava enormement l’ocupació de la posició en cas d’un hipotètic atac de la infanteria enemiga, que quedava exposada al foc dels defensors. Al centre de resistència ja no en queda cap testimoni perquè passada la guerra els veïns les van aprofitar per a delimitar camps o com a reixes per a portes i finestres.

L’origen del nom de l’indret es una combinació de tossal, mot d’origen romànic molt comú al domini lingüístic català (especialment a l’àrea nord-occidental). Prové del llatí tossa (o tòs), derivat de l’hispà preromà taucia, que fa referència a una elevació del terreny no gaire alta ni de pendent gaire rosta, i de Sant Joan, un hagiotopònim (nom de lloc basat en un sant). Ve del llatí Sanctus Iohannes, en referència a la devoció cristiana local (probablement associada a una antiga capella, oratori o ús ritual de l’elevació en època medieval).

Aquesta definició etimològica te base històrica amb les troballes realitzades en les últimes campanyes arqueològiques realitzades, es van localitzar les restes d’una necròpolis d’època medieval. Aquesta troballa confirma que el Tossal de Sant Joan ja era un punt d’assentament i ús ritual/funerari a l’Edat Mitjana.

El complex defensiu de Sant Joan de Vilamur va començar a fortificar-se només arribar les forces franquistes al Pallars, a l’abril de 1938, encara que la primera constància documental d’aquest punt no ens apareix fins al 30/07, al diari d’operacions de la 62 Divisió, per un relleu d’unitats.

Fins l’agost del mateix any el centre no es va començar a ampliar i fortificar fins a esdevenir tal i com el coneixem, amb els fortins de ciment. A pesar d’aquests vestigis que ens han arribat, tot indica que en el moment de la guerra deuria haver-hi força més elements.

El principal punt defensiu del sector era el situat a les Collades, a més de dos mil metres d’alçada. Cara a cara i a molt poca distància hi havia les forces republicanes, situades al Pla de Caubet.

La terra vermella que trepitgem es van originar per la sedimentació de materials durant els períodes Permià i Triàsic, fa entre 299 i 201 milions d’anys, en un entorn geològic dominat per planes i nombrosos rius, i deu el seu color a la presència d’òxids de ferro (l’hematites).

Geològicament, es troba encavalcat en la transició entre la Zona Axial pirinenca i la Subpirinenca, integrada en l’estructura tectònica de la Zona de les Nogueres.

El sector de Vilamur és un punt de referència geològic per observar el contacte discordant entre el sòcol paleozoic (format per pissarres i esquists cambro-ordovicians i devonians afectats per l’orogènia herciniana) i la coberta sedimentària continental del Triàsic. En aquest entorn predominen les roques terrígenes vermelles característiques de la fàcies Buntsandstein (Triàsic Inferior – Mitjà), compostes per gresos vermells, argilites i conglomerats de matriu silícia. A més, en les proximitats de Vilamur i del turó afloren filons de quars que tallen els materials devonians, amb presència de minerals de coure com la calcopirita, la malaquita i l’atzurita. Des del punt de vista geomorfològic, el tossal funciona com un turó de resistència format per l’erosió diferencial dels materials detrítics triàsics i pissarrosos entorn dels cursos d’aigua locals.

LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

Causes de la guerra

La Segona República va néixer per resoldre problemes històrics amb un ambiciós programa de modernització: laïcisme, reforma agrària i social, neutralitat de l’exèrcit i autonomia per a les regions com Catalunya.

Aquestes reformes, però, van topar amb una forta oposició dual. D’una banda, els poders fàctics (Església, exèrcit i cacics) les van veure com una amenaça intolerable; de l’altra, els sectors populars les van trobar insuficients. La contradicció va generar una gran inestabilitat política i episodis de violència.

La victòria de les esquerres al febrer de 1936 va precipitar un cop d’estat militar el 17 de juliol. El seu fracàs parcial, frenat per les grans ciutats, la mobilització obrera i la fidelitat d’una part de l’exèrcit, va dividir el país i va desencadenar la Guerra Civil.

El conflicte va esdevenir un preludi ideològic i militar de la Segona Guerra Mundial. Mentre els franquistes van rebre un suport decisiu i regular de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, la República només va comptar amb l’ajut irregular de la Unió Soviètica i les Brigades Internacionals. Aquesta clara inferioritat bèl·lica condemna el bàndol republicà a la línia defensiva i al país a 3 anys de guerra devastadora.

Evolució bèl·lica del conflicte

Primera fase (juliol 1936 – març 1937): L’aixecament i la lluita per Madrid

El 17 de juliol de 1936 va començar el cop d’estat militar a Melilla. La revolta va triomfar a zones agràries com Galícia, Navarra o Castella la Vella, però va fracassar a les àrees industrials i grans ciutats (Catalunya, Madrid, País Basc i València).

Davant la resistència republicana, l’objectiu dels revoltats va ser prendre Madrid. Les tropes de Mola van ser aturades a Somosierra, mentre que Franco va traslladar l’Exèrcit d’Àfrica a la península gràcies a l’ajut aeri alemany i italià. A l’agost, els rebels van prendre Badajoz i van unir els exèrcits del nord i del sud. El $1$ d’octubre, Franco va assumir el comandament militar i polític absolut. Tanmateix, Madrid va resistir l’atac directe al novembre («¡No pasarán!») amb el suport de les Brigades Internacionals. Els intents posteriors d’embolcallar la capital al Jarama i Guadalajara ($1937$) van fracassar, obligant els rebels a canviar d’estratègia.

Segona fase (abril – novembre de 1937): La campanya del nord

Franco va reorientar l’ofensiva cap al Cantàbric per controlar-ne la indústria i les mines. Amb el suport de la Legió Còndor, es van executar bombardejos massius sobre la població civil en ciutats com Durango i Gernika. Aquesta superioritat aèria i el trencament del «Cinturón de Hierro» van portar a la caiguda de Bilbao el juny de 1937. Després van caure Santander i Astúries, deixant tot el nord en mans franquistes.

Tercera fase (desembre 1937 – maig 1938): Terol i la campanya de l’est

Per alleugerir la pressió sobre Madrid, la República va conquerir Terol el desembre de 1937. Tanmateix, sota un fred extrem, Franco va reconquerir la ciutat el febrer de 1938 i va llançar una gran ofensiva a Aragó. Lleida va caure a l’abril, moment en què Franco va abolir l’Estatut de Catalunya i va prohibir el català. El 15 d’abril, els nacionals van arribar al mar per Vinaròs, tallant en dos el territori republicà. Per frenar l’avanç cap a Llevant, la República va mobilitzar la «Lleva del Biberó» i va llançar ofensives al Segre.

Quarta fase (juliol 1938 – febrer 1939): La batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya

El 25 de juliol de 1938, l’exèrcit republicà va creuar l’Ebre per reconnectar el territori i allargar el conflicte a l’espera de la guerra a Europa. La batalla va durar 115 dies de combats sangnossos a Pàndols i Cavalls. Els Acords de Munic van confirmar l’aïllament de la República, obligant a la retirada a l’altra banda del riu al novembre. Amb les defenses delades, Franco va conquerir Barcelona el 26 de gener de 1939 i va completar l’ocupació de Catalunya al febrer, empenyent milers de persones a l’exili.

Cinquena fase (febrer – 1 d’abril de 1939): La fi de la guerra

Malgrat mantenir la zona centro-llevantina, la moral republicana estava destruïda. El març de 1939, el coronel Casado es va revoltar a Madrid contra el govern de Negrín per negociar una pau amb Franco. El dictador va exigir una rendició incondicional. Les tropes franquistes van entrar a Madrid el 28 de març sense resistència. L’1 d’octubre de 1939, Franco va signar el darrer comunicat de guerra, donant pas a una dura repressió i a l’exili massiu.

Cronologia del front de Catalunya (1938 – 1939)

Març de 1938: L’exèrcit franquista llança una contundent ofensiva a l’Aragó que trenca la línia defensiva establerta des de l’inici de la guerra.

4-20 d’abril de 1938: Les tropes feixistes avancen ràpidament per territori català. Ocupen Lleida (dia 4), Tremp (dia 7), Sort (dia 12) i Esterri d’Àneu (dia 15), fins a assolir la frontera francesa el dia 20.

15 d’abril de 1938: Els franquistes arriben a la costa de Vinaròs, dividint la zona republicana i aïllant Catalunya de la resta de la zona de Republicana

Finals d’abril de 1938: Franco renuncia a conquerir Catalunya immediatament i desvia tropes cap a Llevant. Els revoltats fortifiquen el front dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. En controlar la línia de la Noguera Pallaresa, priven la indústria de guerra catalana de l’energia hidroelèctrica, obligant-la a dependre del carbó. Això permet la reorganització de les forces republicanes.

Maig de 1938: La República llança un atac defensiu a les zones dels Pallars i la Noguera.

25 de juliol – 15 de novembre de 1938: Es desenvolupa la batalla de l’Ebre, el combat més decisiu del conflicte per frenar l’avanç feixista.

Finals de desembre de 1938: Després de nou mesos d’estabilització del front, els franquistes inicien l’ofensiva definitiva sobre el territori català.

13 de febrer de 1939: Franco culmina l’ocupació total de Catalunya.

El front de guerra al Pallars es va establir seguint una planificació estratègica condicionada per l’orografia, les comunicacions i els recursos. L’exèrcit franquista va fixar un desplegament discontinu de posicions principals i secundàries per punts com Gerri de la Sal, Vilamur o Llavorsí, mentre que els republicans es situen paral·lelament a l’est.

Els franquistes van gaudir d’un gran avantatge logístic per la proximitat a la carretera principal i als nuclis urbans, cosa que facilitava els relleus, el subministrament i la construcció de fortificacions amb ciment. En canvi, la primera línia republicana patia un fort aïllament i mancances de material, havent de limitar-se a obres de pedra seca i terra.

Aquesta asimetria va ser evident durant la batalla del Baladredo (juliol de 1938). Mentre un ferit franquista podia ser evacuat a l’hospital de Tremp en poc més d’una hora, un de republicà s’enfrontava a un trajecte d’entre 10 i 12 hores per camins de muntanya fins a arribar a la Seu d’Urgell.

Davant l’arribada de l’hivern, els franquistes van millorar la xarxa viària per permetre l’accés de camions a les segones línies. Van deixar els efectius mínims a la primera línia i van concentrar el gruix de les tropes a la rereguarda, on van edificar fortins de ciment amb xemeneia per suportar les baixes temperatures.

Quan es pensa en una guerra, la ment evoca de forma immediata combats sanguinaris i devastació. Tot i que aquesta realitat va marcar profundament tots els soldats, la major part del temps al front transcorria en una calma tensa. La rutina a les trinxeres no era més que una versió alterada de la vida quotidiana, dominada per l’amenaça constant d’una mort imprevisible. Curiosament, les queixes més habituals de la tropa no se centraven en els bombardejos, sinó en la misèria diària: la brutícia, els paràsits i la falta d’higiene. Aquestes condicions extremes afavorien la propagació de malalties com el tifus o la tuberculosi, alhora que enfortien la solidaritat entre companys, que compartien el poc que tenien i es confortaven mútuament en la foscor de la nit.

L’alimentació era una preocupació central reflectida en tot tipus de diaris i cartes de l’època. Tot i que la fam va colpejar amb més força la població civil de les ciutats, els combatents patien una dieta tan escassa i deficient que sovint havien de recurrir a la picaresca: intercanviar productes, sacrificar l’animal de tiro ferit o, directament, robar menjar. Quan les unitats eren rellevades i passaven a la rereguarda, l’accés als mercats locals es convertia en la principal via per recuperar forces. Aquestes escassetats s’intentaven pal·liar des de casa amb l’enviament de paquets amb roba i queviures, una ajuda vital, els soldats no disposaven d’equipament suficient per suportar el clima.

Per combatre la inactivitat i l’estrès de la línia de foc, els comandaments —especialment a l’Exèrcit Popular de la República— combinaven la instrucció militar i l’alfabetització del 30% dels soldats analfabets amb activitats culturals i esportives, com partits de futbol o balls en dies festius. Així mateix, la lectura i l’escriptura funcionaven com una teràpia imprescindible per evadir-se del fang i el soroll de la fuselleria. Tanmateix, el veritable vincle amb la vida exterior era la correspondència. Rebre una carta no només confirmava que la família continuava sana i salva, sinó que recordava al soldat la seva identitat fora del conflicte; per contra, la manca de notícies enfonsava la tropa en una profunda angoixa.

Les intervencions arqueològiques realitzades al Tossal de Sant Joan de Vilamur —ocupat per la 62a Divisió franquista entre l’abril i el desembre de 1938— han permès recuperar nombrosos materials militars, quotidians i una troballa medieval.

Dins de les estructures defensives com búnquers, trinxeres i polvorins s’ha localitzat armament utilitzat al Front del Pallars, com munició, restes de bombes de mà, fragments de cascs, fivelles i llaunes de racions. Així mateix, durant la neteja de les trinxeres es van recuperar objectes de la vida quotidiana a primera línia durant la tardor i l’hivern de 1938, destacant estris de cuina i menjars, ampolles de vidre, flascons de medicaments i restes de calçat i abrigall.

Un dels descobriments més rellevants va ser comprovar que les trinxeres i búnquers es van excavar sobre un antic cementiri o necròpolis medieval. Durant la construcció de les defenses l’any 1938, els mateixos soldats van regirar i fragmentar tombes antigues, i les excavacions arqueològiques posteriors van recuperar restes humanes i fosses d’aquesta necròpolis, demostrant que el turó ja havia funcionat com a espai funerari molt abans de la Guerra Civil.